Capítol II

Estaba cansada, massa visions. Pel que savia la xica anaba a ser atacada per un home d'uns 60 anys, amb cabells curts blanquinosos; la xica era universitària, i seria assasinada a l'hotel de "les Arenes" a aquesta ciutat, Valéncia. L'únic problema es que no sabia a quin hora ni quin dia...

Ho deixí passar uns dies, si no tornava a tinde visions, la xica, hauria mort, peró si veia el dia, on succeiria l'assasinat, intentaria parar-ho. No s'ho vaig poder dir a ningú ja que, em prendrien per botja, cosa que m'havia passat varies vegades abans.

Baixí a desdejunarme. La mare havia fet tostades, avanç d'anar a treballar. Vaig agafar de la nevera la mantega, la mermelada i la llet, m'el vaig prendre i vaig anar a canviarme. Acte després sonà el teléfon. Era la Júlia:
-Hey, quedem aquesta vesprada? I donem una volta pel centre. - Em feia massa mal el cap com per a donar voltes...
-Juls, no em ve de gust ara donar voltes, vinte a ma casa aquesta vesprada que em fa mal el cap.
-Tia, et va a baixar la regla o tens mal de cap de estar malalta?
- Supose que serà la regla... - Obviament no anava a dir-li que tenia visions del futur i que quan les tenia em feia mal el cap, excusa, la regla.
-Pren paracetamols. Lleven aquestos mals de cap, t'ho assegure.-Realment estava preocupada per mi.
-Sí, tranquil·la...
-Bo, a les sis estic de camí a ta casa, val?
-Sí.-Penjí el teléfon.

Vaig llegir la nota que deixaba ma mare tots els disabtes quan anava a treballar:
"1- Fes el llit. 2-Fica al forn els canelons a l'hora de menjar. 3-Fes els deures. 4-Dutxat."
Fins a les nou de la nit no venia, pero ho tenia tot control·lat.

Fins a l'hora de menjar vaig fer els deures de matemàtiques i d'anglés i vaig vore la televisió mentre estava a l'ordinador portàtil. De volta en quan tenia una petita visió com voré l'assasí caminant o la xica comprant el pa.

Vaig reflexionar un moment. Quina seria la raó perque volia matarla?

Capítol 1

-Júlia, has fet el teu llit?
-Qué sí pessada!
-Eh! Tu no li digues eixes coses a ta mare! -Cridà el pare.
-Ho sentisc. Aleshores, puc anar a ca la Marta? - Esperí la seva resposta uns segons.
-Val, pero no tornes tard! I no em val l'excusa de que sa mare començà a ferte fotja! - Ma mare em coneixia massa...

Vaig obrir la porta, vaig agafar les claus de casa, el tiquet del tranvia, la meva bufanda i em vaig encaminar cap a la parada del tren.
L'0ratge, aquell dia, era fastigós. Plovia una mica, pero justament el poc que et mulla i no pots utilitzar-ne el paraigues, a més feia molt de fred i les mans s'em congelaven. De camí vaig vore a Marc i a Anna, als qui no vaig fer cas, ja que aquestos no me'l feien a mi. Crec que també vaig a la Carolina, que em va mirar amb una cara de fastig al·lucinant. Aleshores vaig arrivar, a la parada de Vicent Zaragosà. Em vaig sentar al banc, esperant al tranvia, i de sobte vaig vore una noia que em xocà. Pelroja, amb una camisa rosa. Pareixia una xica normal, universitaria, ja que, duia una carpeta de l'Universitat Politécnica de Valéncia. Em sonà el mòvil. Era Marta:
-Marta, estic a la parada del travia.
-No vingues, que m'he posat malalta. - Em sonaba a mentida.
Em penjà.

Próleg.

Realment, açó vaig a utilitzar-lo per fer una história, o un diari.

Primera historia.

Próleg.

Feia temps que tenia visions, pero aquella nit fou massa. Vaig vore un assasinat. Una dona amb cabell peliroig que duia texans i una camisa rosa no parava de cridar. Aquell xiscle em feia mal del cap. Vaig alçar-me del llit. El cap encara em recordava aquell xiscle. M'aterroritzava qui o qué havia matat la senyora pelirotja.
Em tornà la visió, aquesta vegada em vaig tombar al terra.
La dona s'havia caigut o l'havien tirat al terra. Un ombra anava amb un ganivet cap a la seva víctima al terra. Aquella imatge dónava por. Ara em dónava conter, no era un ganivet era una mena de forquilla, una forquilla daurada, era preciosa. La dona va tornar a xisclar i una onada de sang va esquitxar-me. S'acabà la visió. Vaig incomporarme.