Capítol 1

-Júlia, has fet el teu llit?
-Qué sí pessada!
-Eh! Tu no li digues eixes coses a ta mare! -Cridà el pare.
-Ho sentisc. Aleshores, puc anar a ca la Marta? - Esperí la seva resposta uns segons.
-Val, pero no tornes tard! I no em val l'excusa de que sa mare començà a ferte fotja! - Ma mare em coneixia massa...

Vaig obrir la porta, vaig agafar les claus de casa, el tiquet del tranvia, la meva bufanda i em vaig encaminar cap a la parada del tren.
L'0ratge, aquell dia, era fastigós. Plovia una mica, pero justament el poc que et mulla i no pots utilitzar-ne el paraigues, a més feia molt de fred i les mans s'em congelaven. De camí vaig vore a Marc i a Anna, als qui no vaig fer cas, ja que aquestos no me'l feien a mi. Crec que també vaig a la Carolina, que em va mirar amb una cara de fastig al·lucinant. Aleshores vaig arrivar, a la parada de Vicent Zaragosà. Em vaig sentar al banc, esperant al tranvia, i de sobte vaig vore una noia que em xocà. Pelroja, amb una camisa rosa. Pareixia una xica normal, universitaria, ja que, duia una carpeta de l'Universitat Politécnica de Valéncia. Em sonà el mòvil. Era Marta:
-Marta, estic a la parada del travia.
-No vingues, que m'he posat malalta. - Em sonaba a mentida.
Em penjà.